lunes, 31 de octubre de 2016

Avui

De sobte mires el calendari i el rellotge s'atura per uns segons.
De forma automàtica, allargues la mà i agafes el mòbil. Els teus dits es mouen sols fins arribar al seu perfil. Llegeixes el seu nom i veus que està en línia. Reprimeixes l'impuls d'escriure-li per demanar-li si va tot bé. De dir-li que t'alegres que tot allò hagi passat, i que esperes que aquest dia ja no li faci por. Perquè saps que ja no ho has de fer. Que aquest any, igual que l'anterior, i l'altre, i l'altre... ja no l'has de protegir. I desitges que no ho necessiti. Ni de tu ni de ningú.
Encara que, molt en el fons i sense que ho confessis a ningú, tens guardada una abraçada per si fos necessària.

domingo, 7 de agosto de 2016

¿Por qué cambian las personas?

Crees que conoces a alguien, sus gustos, su manera de hablar, su manera de pensar, de sentir, sus manías, sus defectos. Todo. 

Pero un día le encuentras y resulta que no es la misma. Qué esa persona que te mira a través de sus pupilas no te responde igual. Sus palabras son distintas. Y te das cuenta que sus sentimientos hacia ti también.
No entiendes qué ha pasado.

Reflexionas y abres los ojos de golpe; ha habido una evolución y no has querido verlo. Pero cuando te cae la venda de los ojos, ya es demasiado tarde. No puedes hacer nada para volver atrás. Esa persona que conocías tan bien, o eso creías, ya no existe. Se ha ido, ha desaparecido, ha muerto.

Y en su lugar, se encuentra una persona desconocida. Alguien que le ha robado el alma, el cuerpo, sus gestos y su voz. Su mirada te traviesa, pero no te reconoce. Ni la tuya a ella. Sus palabras son escasas, distantes.

Y ahí asumes que la has perdido. Para siempre. 


Que no hay vuelta atrás.

domingo, 24 de abril de 2016

Somni

Aquesta nit he somiat amb tu.
He tornat a tastar els teus llavis, el seu tacte, el gust de la teva saliva...
La teva mirada de desig penetrant-me
La suavitat dels teus pits
El tacte dels teus dits
Les teves corbes despullades
El teu cos ballant desenfrenat sota meu
El teu ale al meu coll i els teus gemecs a la meva orella
Era tan real...

Pero m'he despertat.

domingo, 10 de abril de 2016

Parada

No ho acabes d'entendre.
Hi ha alguna cosa que no quadra.
Continues el dia a dia sense pensar-hi, intentant no donar-hi gaires voltes.
Saps que si hi dediques més d'un minut, els pensaments s'apropien de la teva ment i llavors no hi ha fàcil escapatòria.
Per això vius sense viure.
Seguint el fil que toca. Sense grans emocions ni sorpreses.
Feina, estudis, família... Compromisos obligatoris i res més.

Passen els dies, les setmanes... i un altre any. 
I no saps què ha canviat. Perquè dins teu tot continua igual, però a fora... A fora tot ha donat centenars de voltes i ja res és el mateix.
Voldries pujar al tren i afegir-t'hi, però mai arribes a la teva parada.

I, de tant en tant, et preguntes en quin moment vas aturar-te. 
I et respons tu mateixa a la pregunta.

El moment en què ella va marxar. 

miércoles, 30 de marzo de 2016

Indiferència

No et calen paraules per fer-me notar la indiferència que et produeixo.
La meva vida ha deixat d'importar-te; ja no et preocupes pel què em passa.
Ni tan sols una trucada o un simple missatge.

Tristesa. Aquest és el sentiment que sento a l'adonar-me que tot s'ha reduït a res.

sábado, 27 de febrero de 2016

Estimar-te

En dies com avui no puc evitar pensar que potser mai podré deixar d'estimar-te.
I que, en en realtitat, potser tampoc vull deixar de fer-ho. 
Perqúè sé que estimar-te és el sentiment més bonic, pur i sincer que he tingut mai.
Així doncs, com deixar-lo escapar?

lunes, 14 de diciembre de 2015

Emocions

Els humans som éssers complexos.
En conseqüència, les relacions entre nosaltres són complicades.

Com és possible que la persona que t'ha dit les paraules més boniques ara hagi passat a dir-te les més horribles?
Com es pot passar d'estimar amb totes les forces a algú, i que sigui recíproc, a que cada vegada us feu més mal?
Ja ho diuen les dites populars, que qui més t'estima et farà plorar.
Però cal arribar a aquests estrems?

No podem simplement continuar cadascú pel seu camí, agraïnt el temps i les emocions que hem compartit, deixant que quedi un bon record del què vam viure, i dir-nos adéu amb una abraçada sincera?
Hem de corrompre un sentiment, tan bonic com era, amb l'odi i el rencor?

Serà que unes emocions tan intenses no poden esborrar-se com si res, i han d'emergir a la superfície de la forma més cruel per tal que no les oblidem?