La memòria és imprevisible.
És curiós com el record que més em torna al cap d'aquella nit sigui la teva esquena.
Sí, la teva esquena despullada al meu llit.
Els meus dits resseguint el seu dibuix. Acariciant-la suaument.
Els meus ulls memoritzant cada línia negra. Intentant retenir cada traç a la retina.
Fins que s'aturen i tu et gires.
I la teva mirada divertida, amb els teus ulls entretancats, es fixa en mi.
I no puc evitar llançar-me als teus llavis.
Una vegada i una altra repeteixo aquest moment dins el meu cap.
Esperant que es torni a repetir ni que sigui un cop més.
domingo, 5 de noviembre de 2017
domingo, 17 de septiembre de 2017
La por
De tant en tant la por s'apodera de mi.
El temor a no tornar a sentir com vaig fer-ho aleshores.
A no tornar a estimar com la vaig estimar a ella.
A que ningú m'estimi d'una forma semblant a aquella.
A no trobar refugi en uns altres braços.
A que continuïn passant els anys i el meu cor continuï buit. Orfe.
A que, una dona vella i arrugada, em torni la mirada al reflex del mirall, buida, i que només tingui el record dels nostres dies.
Que res més hagi omplert de felicitat la seva vida.
Que el seu camí hagi estat desert de sentiments.
Que hagi dormit més nits sola que acompanyada, i que cap mà l'hagi acompanyat en les tempestes més profundes.
El temor a no tornar a sentir com vaig fer-ho aleshores.
A no tornar a estimar com la vaig estimar a ella.
A que ningú m'estimi d'una forma semblant a aquella.
A no trobar refugi en uns altres braços.
A que continuïn passant els anys i el meu cor continuï buit. Orfe.
A que, una dona vella i arrugada, em torni la mirada al reflex del mirall, buida, i que només tingui el record dels nostres dies.
Que res més hagi omplert de felicitat la seva vida.
Que el seu camí hagi estat desert de sentiments.
Que hagi dormit més nits sola que acompanyada, i que cap mà l'hagi acompanyat en les tempestes més profundes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)