La por

De tant en tant la por s'apodera de mi.
El temor a no tornar a sentir com vaig fer-ho aleshores.
A no tornar a estimar com la vaig estimar a ella.
A que ningú m'estimi d'una forma semblant a aquella.
A no trobar refugi en uns altres braços.
A que continuïn passant els anys i el meu cor continuï buit. Orfe.

A que, una dona vella i arrugada, em torni la mirada al reflex del mirall, buida, i que només tingui el record dels nostres dies.
Que res més hagi omplert de felicitat la seva vida.
Que el seu camí hagi estat desert de sentiments.
Que hagi dormit més nits sola que acompanyada, i que cap mà l'hagi acompanyat en les tempestes més profundes.