lunes, 29 de octubre de 2012
Cerca del mar
Siempre he deseado vivir cerca del mar.
Mirar por la ventana y poder contemplar la inmensidad azul. Abrirla, notar su brisa y que todos los poros de mi piel se empapen del sabor salado de sus aguas.
Yo quiero ver el mar al despertar y no poder vislumbrar el horizonte. Pasear por la playa desierta de invierno a primera hora de la mañana. Ver cómo el sol se une al mar en un atardecer en calma. Admirar la luna llena reflejarse de color de plata en el agua oscura. Leer un libro sentada en una roca. Disfrutar del silencio, del suave murmullo de la solas al romper y chocar contra la costa. Dibujar mi nombre en la arena y que sus granos finos me acaricien la piel.
Pero vivo en un lugar lejos de la costa. Miro por la ventana y veo campos y árboles.
No vivo ni en el litoral ni en la montaña. Es tierra de nadie. Ni una cosa ni otra. Nada especial.
lunes, 15 de octubre de 2012
Mañanas
Añoro esa mirada llena de luz, rebosante de vida.
Añoro el suave tacto de las sábanas arrugadas sobre nuestros cuerpos.
Añoro los rayos de sol colándose por la ventana, anunciándome los pocos minutos que me quedaban a tu lado.
Añoro tantas cosas de aquellas mañanas...
Y, aunque nunca lo admita en voz alta, lo que más añoro es a ti.
lunes, 24 de septiembre de 2012
Vías
¿Hay alguien o algo que dirige nuestras vidas?
¿O quizá somos nosotros mismos, a través de nuestras decisiones, quienes elegimos nuestro destino?
¿Cuantos pensadores y filósofos habrán intentado responder a esta simple pregunta, aún sin obtener una respuesta correcta?
Muchos, estoy segura.
Por eso, cada vez que observo al horizonte, visualizo mi camino.
Y no es recto y llano, sino abrupto y serpenteante.
Pero aún así, es el mío; es mi destino.
Y si hay alguien que puede cambiarlo, soy yo. Sólo yo.
De eso es lo único de lo que estoy segura.
Nunca puedes dejar que nadie te tire a la cuneta.
Un laberinto de:
MicroRelatos,
Reflexiones laberínticas
sábado, 14 de abril de 2012
Només tu i jo
Serà normal tot el que tu vulguis que sigui normal.
Aquesta va ser la frase que vaig dir-te centenars de vegades els primers dies després del nostre primer petó.
Una frase que, sense voler-ho, era una súplica desesperada.
Pretenia que t'adonessis que els nostres sentiments podien estar per sobre de la resta.
Que l'amor de veritat existia de debò, i que el tenies davant teu.
Que no importava com fóssim, sinó com ens estimàvem.
Que no importava el que pensessin els altres, sinó el què pensaves tu.
El què creiem TU i JO.
Només tu i jo, recordes?
Aquesta va ser la frase que vaig dir-te centenars de vegades els primers dies després del nostre primer petó.
Una frase que, sense voler-ho, era una súplica desesperada.
Pretenia que t'adonessis que els nostres sentiments podien estar per sobre de la resta.
Que l'amor de veritat existia de debò, i que el tenies davant teu.
Que no importava com fóssim, sinó com ens estimàvem.
Que no importava el que pensessin els altres, sinó el què pensaves tu.
El què creiem TU i JO.
Només tu i jo, recordes?
miércoles, 15 de febrero de 2012
Tu miedo, el mío y el nuestro
Llevo demasiado tiempo sufriendo las consequencias de este miedo. Un miedo que es sólo tuyo, porque yo tengo miedo, pero no éste, sino otro. Otro miedo que me obliga a aguantar el dolor que me provoca tu miedo.
Y, a base de miedos, del tuyo y del mío, nos hemos creado nuestro miedo, tuyo y mío a la vez, que esconde tus miedos y los mios, pero que no los ahuyenta.
Aún están ahí. Y tengo miedo de que no se marchen nunca.
Y, a base de miedos, del tuyo y del mío, nos hemos creado nuestro miedo, tuyo y mío a la vez, que esconde tus miedos y los mios, pero que no los ahuyenta.
Aún están ahí. Y tengo miedo de que no se marchen nunca.
miércoles, 8 de febrero de 2012
Tot?
He decidit que avui no escriuré.
S'han acabat les paraules plenes de significat però buides d'intencions.
Avui actuaré.
Avui m'ho penso jugar tot, perquè estic segura que ja no queden mitges parts.
Avui tornarà a ser tot o res.
S'han acabat les paraules plenes de significat però buides d'intencions.
Avui actuaré.
Avui m'ho penso jugar tot, perquè estic segura que ja no queden mitges parts.
Avui tornarà a ser tot o res.
martes, 31 de enero de 2012
Petit reflex
El què donaria per un sol comentari teu, per saber si estàs llegint aquestes paraules.
Tan me fa si és una disculpa o un insult.
Però que no sigui un altre retret, si us plau. Perquè això és el que em fa més mal.
Tan sols una petita mostra de què t'interessa el què sento.
I un petit reflex del que sents tu també.
Tan me fa si és una disculpa o un insult.
Però que no sigui un altre retret, si us plau. Perquè això és el que em fa més mal.
Tan sols una petita mostra de què t'interessa el què sento.
I un petit reflex del que sents tu també.
Avantatge
No és just, tu jugues amb avantatge. Perquè tens la certesa de que jo sempre estaré aquí esperant que tornis.
En canvi jo no puc desaparèixer com si res.
Tens la seguretat que no em perdràs mai, i aprofites el poder que et dóna la meva por.
La por a que marxis, la por de no saber quan tornaràs, la por a no saber si tornaràs.
En canvi jo no puc desaparèixer com si res.
Tens la seguretat que no em perdràs mai, i aprofites el poder que et dóna la meva por.
La por a que marxis, la por de no saber quan tornaràs, la por a no saber si tornaràs.
sábado, 28 de enero de 2012
Absència
Mentre no hi ets, em sento desprotegida.
Quan marxes el meu món es para, el temps es queda aturat.
Els minuts no passen, les hores es fan eternes.
I quan arribes, tot es torna a posar en marxa.
La teva absència em neguiteja.
La teva presència em fa reviure.
domingo, 22 de enero de 2012
Tú
Pasan los minutos, las horas... y te echo de menos.
Tanto, que cuando vuelvas notarás enfado en mi voz.
Mis reproches te harán daño, aunque no sea mi intención lastimarte.
Porque no se controlar mi angustia cuando estás lejos.
Y no es que quiera controlarte, aunque sé que a veces tienes esa sensación.
Sólo me preocupo por ti.
Porque no me avisas. Te marchas sin decirme cuándo vuelves.
¿Lo haces para castigarme?
¿O es que tan siquiera te acuerdas de mi?
Te amo, quizá demasiado.
¿Es eso posible?
¿O es sólo mi deseo por poseer cada parte de ti?
Por leer tus pensamientos, por retener tu mirada, por abrazar tu cuerpo, por tenerte sólo para mí.
Casualidades
Me asustan las casualidades. Las casualidades que puedes encontrarte fuera de casa, un día cualquiera en el que yo no esté a tu lado. Las casualidades que hagan que cruces la mirada con alguien. Las casualidades que provoquen que sientas un cosquilleo en tu interior al hablar con otra persona. Las casualidades que te lleven a besar unos labios que no sean los míos. Las casualidades que hagan que no quieras volver conmigo. Las casualidades que te alejen de mi lado para siempre.
Las mismas casualidades que, hace ya dos años, hicieron que te enamorases de mí sin darte cuenta.
Las mismas casualidades que, hace ya dos años, hicieron que te enamorases de mí sin darte cuenta.
viernes, 20 de enero de 2012
Me pierdo
Miro tus ojos y me pierdo en tu mirada.
Beso tus labios y me pierdo en tus besos.
Toco tu piel y me pierdo en tus carícias.
Estoy contigo y me pierdo en tu ser.
Me iluminas, me absorbes, me enciendes, me enloqueces, me calmas.
Tú me haces sentir viva.
jueves, 19 de enero de 2012
Corazón
Suscribirse a:
Entradas (Atom)