De sobte mires el calendari i el rellotge s'atura per uns segons.
De forma automàtica, allargues la mà i agafes el mòbil. Els teus dits es mouen sols fins arribar al seu perfil. Llegeixes el seu nom i veus que està en línia. Reprimeixes l'impuls d'escriure-li per demanar-li si va tot bé. De dir-li que t'alegres que tot allò hagi passat, i que esperes que aquest dia ja no li faci por. Perquè saps que ja no ho has de fer. Que aquest any, igual que l'anterior, i l'altre, i l'altre... ja no l'has de protegir. I desitges que no ho necessiti. Ni de tu ni de ningú.
Encara que, molt en el fons i sense que ho confessis a ningú, tens guardada una abraçada per si fos necessària.
lunes, 31 de octubre de 2016
domingo, 7 de agosto de 2016
¿Por qué cambian las personas?
Crees que conoces a alguien, sus gustos, su manera de hablar, su manera de pensar, de sentir, sus manías, sus defectos. Todo.
Pero un día le encuentras y resulta que no es la misma. Qué esa persona que te mira a través de sus pupilas no te responde igual. Sus palabras son distintas. Y te das cuenta que sus sentimientos hacia ti también.
No entiendes qué ha pasado.
Reflexionas y abres los ojos de golpe; ha habido una evolución y no has querido verlo. Pero cuando te cae la venda de los ojos, ya es demasiado tarde. No puedes hacer nada para volver atrás. Esa persona que conocías tan bien, o eso creías, ya no existe. Se ha ido, ha desaparecido, hamuerto.
Y en su lugar, se encuentra una persona desconocida. Alguien que le ha robado el alma, el cuerpo, sus gestos y su voz. Su mirada te traviesa, pero no te reconoce. Ni la tuya a ella. Sus palabras son escasas, distantes.
Y ahí asumes que la has perdido. Para siempre.
Que no hay vuelta atrás.
Pero un día le encuentras y resulta que no es la misma. Qué esa persona que te mira a través de sus pupilas no te responde igual. Sus palabras son distintas. Y te das cuenta que sus sentimientos hacia ti también.
No entiendes qué ha pasado.
Reflexionas y abres los ojos de golpe; ha habido una evolución y no has querido verlo. Pero cuando te cae la venda de los ojos, ya es demasiado tarde. No puedes hacer nada para volver atrás. Esa persona que conocías tan bien, o eso creías, ya no existe. Se ha ido, ha desaparecido, ha
Y en su lugar, se encuentra una persona desconocida. Alguien que le ha robado el alma, el cuerpo, sus gestos y su voz. Su mirada te traviesa, pero no te reconoce. Ni la tuya a ella. Sus palabras son escasas, distantes.
Y ahí asumes que la has perdido. Para siempre.
Que no hay vuelta atrás.
domingo, 24 de abril de 2016
Somni
Aquesta nit he somiat amb tu.
He tornat a tastar els teus llavis, el seu tacte, el gust de la teva saliva...
La teva mirada de desig penetrant-me
La suavitat dels teus pits
El tacte dels teus dits
Les teves corbes despullades
El teu cos ballant desenfrenat sota meu
El teu ale al meu coll i els teus gemecs a la meva orella
Era tan real...
Pero m'he despertat.
He tornat a tastar els teus llavis, el seu tacte, el gust de la teva saliva...
La teva mirada de desig penetrant-me
La suavitat dels teus pits
El tacte dels teus dits
Les teves corbes despullades
El teu cos ballant desenfrenat sota meu
El teu ale al meu coll i els teus gemecs a la meva orella
Era tan real...
Pero m'he despertat.
domingo, 10 de abril de 2016
Parada
No ho acabes d'entendre.
Hi ha alguna cosa que no quadra.
Continues el dia a dia sense pensar-hi, intentant no donar-hi gaires voltes.
Saps que si hi dediques més d'un minut, els pensaments s'apropien de la teva ment i llavors no hi ha fàcil escapatòria.
Per això vius sense viure.
Seguint el fil que toca. Sense grans emocions ni sorpreses.
Feina, estudis, família... Compromisos obligatoris i res més.
Passen els dies, les setmanes... i un altre any.
I no saps què ha canviat. Perquè dins teu tot continua igual, però a fora... A fora tot ha donat centenars de voltes i ja res és el mateix.
Voldries pujar al tren i afegir-t'hi, però mai arribes a la teva parada.
I, de tant en tant, et preguntes en quin moment vas aturar-te.
I et respons tu mateixa a la pregunta.
El moment en quèella va marxar.
Hi ha alguna cosa que no quadra.
Continues el dia a dia sense pensar-hi, intentant no donar-hi gaires voltes.
Saps que si hi dediques més d'un minut, els pensaments s'apropien de la teva ment i llavors no hi ha fàcil escapatòria.
Per això vius sense viure.
Seguint el fil que toca. Sense grans emocions ni sorpreses.
Feina, estudis, família... Compromisos obligatoris i res més.
Passen els dies, les setmanes... i un altre any.
I no saps què ha canviat. Perquè dins teu tot continua igual, però a fora... A fora tot ha donat centenars de voltes i ja res és el mateix.
Voldries pujar al tren i afegir-t'hi, però mai arribes a la teva parada.
I, de tant en tant, et preguntes en quin moment vas aturar-te.
I et respons tu mateixa a la pregunta.
El moment en què
miércoles, 30 de marzo de 2016
Indiferència
No et calen paraules per fer-me notar la indiferència que et produeixo.
La meva vida ha deixat d'importar-te; ja no et preocupes pel què em passa.
Ni tan sols una trucada o un simple missatge.
Tristesa. Aquest és el sentiment que sento a l'adonar-me que tot s'ha reduït a res.
La meva vida ha deixat d'importar-te; ja no et preocupes pel què em passa.
Ni tan sols una trucada o un simple missatge.
Tristesa. Aquest és el sentiment que sento a l'adonar-me que tot s'ha reduït a res.
sábado, 27 de febrero de 2016
Estimar-te
En dies com avui no puc evitar pensar que potser mai podré deixar d'estimar-te.
I que, en en realtitat, potser tampoc vull deixar de fer-ho.
Perqúè sé que estimar-te és el sentiment més bonic, pur i sincer que he tingut mai.
Així doncs, com deixar-lo escapar?
I que, en en realtitat, potser tampoc vull deixar de fer-ho.
Perqúè sé que estimar-te és el sentiment més bonic, pur i sincer que he tingut mai.
Així doncs, com deixar-lo escapar?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)