La teva esquena

La memòria és imprevisible.
És curiós com el record que més em torna al cap d'aquella nit sigui la teva esquena.
Sí, la teva esquena despullada al meu llit.
Els meus dits resseguint el seu dibuix. Acariciant-la suaument.
Els meus ulls memoritzant cada línia negra. Intentant retenir cada traç a la retina.
Fins que s'aturen i tu et gires. 
I la teva mirada divertida, amb els teus ulls entretancats, es fixa en mi.
I no puc evitar llançar-me als teus llavis.

Una vegada i una altra repeteixo aquest moment dins el meu cap.
Esperant que es torni a repetir ni que sigui un cop més.

La por

De tant en tant la por s'apodera de mi.
El temor a no tornar a sentir com vaig fer-ho aleshores.
A no tornar a estimar com la vaig estimar a ella.
A que ningú m'estimi d'una forma semblant a aquella.
A no trobar refugi en uns altres braços.
A que continuïn passant els anys i el meu cor continuï buit. Orfe.

A que, una dona vella i arrugada, em torni la mirada al reflex del mirall, buida, i que només tingui el record dels nostres dies.
Que res més hagi omplert de felicitat la seva vida.
Que el seu camí hagi estat desert de sentiments.
Que hagi dormit més nits sola que acompanyada, i que cap mà l'hagi acompanyat en les tempestes més profundes.

Avui

De sobte mires el calendari i el rellotge s'atura per uns segons.
De forma automàtica, allargues la mà i agafes el mòbil. Els teus dits es mouen sols fins arribar al seu perfil. Llegeixes el seu nom i veus que està en línia. Reprimeixes l'impuls d'escriure-li per demanar-li si va tot bé. De dir-li que t'alegres que tot allò hagi passat, i que esperes que aquest dia ja no li faci por. Perquè saps que ja no ho has de fer. Que aquest any, igual que l'anterior, i l'altre, i l'altre... ja no l'has de protegir. I desitges que no ho necessiti. Ni de tu ni de ningú.
Encara que, molt en el fons i sense que ho confessis a ningú, tens guardada una abraçada per si fos necessària.

¿Por qué cambian las personas?

Crees que conoces a alguien, sus gustos, su manera de hablar, su manera de pensar, de sentir, sus manías, sus defectos. Todo. 

Pero un día le encuentras y resulta que no es la misma. Qué esa persona que te mira a través de sus pupilas no te responde igual. Sus palabras son distintas. Y te das cuenta que sus sentimientos hacia ti también.
No entiendes qué ha pasado.

Reflexionas y abres los ojos de golpe; ha habido una evolución y no has querido verlo. Pero cuando te cae la venda de los ojos, ya es demasiado tarde. No puedes hacer nada para volver atrás. Esa persona que conocías tan bien, o eso creías, ya no existe. Se ha ido, ha desaparecido, ha muerto.

Y en su lugar, se encuentra una persona desconocida. Alguien que le ha robado el alma, el cuerpo, sus gestos y su voz. Su mirada te traviesa, pero no te reconoce. Ni la tuya a ella. Sus palabras son escasas, distantes.

Y ahí asumes que la has perdido. Para siempre. 


Que no hay vuelta atrás.

Somni

Aquesta nit he somiat amb tu.
He tornat a tastar els teus llavis, el seu tacte, el gust de la teva saliva...
La teva mirada de desig penetrant-me
La suavitat dels teus pits
El tacte dels teus dits
Les teves corbes despullades
El teu cos ballant desenfrenat sota meu
El teu ale al meu coll i els teus gemecs a la meva orella
Era tan real...

Pero m'he despertat.

Parada

No ho acabes d'entendre.
Hi ha alguna cosa que no quadra.
Continues el dia a dia sense pensar-hi, intentant no donar-hi gaires voltes.
Saps que si hi dediques més d'un minut, els pensaments s'apropien de la teva ment i llavors no hi ha fàcil escapatòria.
Per això vius sense viure.
Seguint el fil que toca. Sense grans emocions ni sorpreses.
Feina, estudis, família... Compromisos obligatoris i res més.

Passen els dies, les setmanes... i un altre any. 
I no saps què ha canviat. Perquè dins teu tot continua igual, però a fora... A fora tot ha donat centenars de voltes i ja res és el mateix.
Voldries pujar al tren i afegir-t'hi, però mai arribes a la teva parada.

I, de tant en tant, et preguntes en quin moment vas aturar-te. 
I et respons tu mateixa a la pregunta.

El moment en què ella va marxar. 

Indiferència

No et calen paraules per fer-me notar la indiferència que et produeixo.
La meva vida ha deixat d'importar-te; ja no et preocupes pel què em passa.
Ni tan sols una trucada o un simple missatge.

Tristesa. Aquest és el sentiment que sento a l'adonar-me que tot s'ha reduït a res.